COMUNICAT AIXECA EL CAP: Reubicació? No siusplau!

Després de celebrar la (lenta) retirada dels panells digitals a infantil anunciada per la consellera Niubó, molts de nosaltres possiblement ens preguntéssim on anirien a parar tot aquests pantallots. De seguida vam poder sentir la mateixa consellera proposant noves ubicacions com ara a les aules d’FP o de música.

Centrem-nos en la música. Com en totes les matèries, existeixen infinitat de recursos digitals amb suposades finalitats educatives; la qüestió però, és preguntar-se si (com s’hauria d’haver fet abans d’haver digitalitzat les aules d’infantil i de la resta d’etapes) els beneficis superen els perjudicis. I anàlogament a la resta de disciplines la resposta és no. Per una qüestió molt senzilla: les pantalles resten treball al cervell i la música requereix d’un aprenentatge profund, no superficial.

Inicialment i posterior cal desenvolupar l’oïda a partir d’estímuls acústics; la pantalla no és en absolut necessària i pot ser fàcilment perjudicial pel simple fet que el (sobre)estímul visual aclapari l’auditiu. Per aprendre’n, en primer lloc i sobretot, cal desenvolupar unes habilitats entorn l’escoltar i l’interpretar (i el crear, segons s’enfoqui); també cal adquirir uns coneixements, en menor grau com més baixa sigui l’edat de l’infant. Independentment del context on es desenvolupi aquesta disciplina (bé siguin les diferents etapes de l’educació obligatòria, bé sigui en una escola de música o un conservatori) i malgrat la diversitat d’objectius que en funció d’això ens poguem arribar a plantejar (és diferent el que pugui fer, per exemple, un infant a l’edat de 10 anys a l’educació general que el que el mateix infant pugui desenvolupar realitzant uns estudis de règim especial on, entre d’altres aspectes, aprendrà a tocar un instrument), aquestes habilitats es desenvolupen fent-les, posant-les en joc, exercitant-les, passant per experiència auditiva i cinestèsica, reiterant, en la pròpia pell i compartint-les amb el grup (la part social també és un punt fort de la música i les pantalles hi juguen en contra perquè, com sabem, no fomenten precisament la interacció personal).

I si s’ha de veure la música escrita? Doncs el paper seguirà sent el millor mitjà, com amb a la resta de disciplines. Ho argumenta extensament el neurocientífic Michel Desmurget al seu llibre Feu-los llegir!; i tot i que ell fa referència a la lectura alfabètica, no hi ha motius per a pensar que en el cas musical sigui diferent: la pantalla és un distractor, és pitjor per la vista i la inversió feta, en el millor dels casos, no ofereix cap millora. I quan sigui l’edat adequada, si l’infant escriu a mà els diferents elements musicals posats en joc, també els assimilarà millor: connexió mà-cervell.

Que amb aplicatius plens d’estímuls i recompenses s’afavoreix la lectura musical, que pot arribar a resultar tan farragosa? De banda de ser una activitat adictiva, més aviat facilita precisament allò que cal desenvolupar i per aquesta raó l’habilitat lectora en surt perjudicada. Llegir música és complexe i per això, entre d’altres, arribar a aconseguir-ho és tan gratificant.

Que amb la pantalla la classe funciona? Situant-nos a l’educació general, amb 25 alumnes en moviment o tocant instrumental pel professorat pot arribar a ser molt desgastant. La pantalla fa descansar als mestres, abdueix els alumnes i aquest ambient de tranquilitat pot crear la falsa sensació que la classe funcioni. Però el que en surt perjudicat és l’aprenentatge, al que cal afegir els efectes no desitjats que la sobreexposició a pantalles pot tenir en l’alumnat (recordem les darreres recomanacions de l’AEP: 0-6: zero pantalles/7-12 no superar l’hora diària incloent-hi tot).

Que puntualment pugui ser profitós -ni molt menys imprescindible- mirar al panell digital alguna proposta com ara un concert per a un instrument solista o uns infants de l’altra punta del món que fan música? Potser sí, però per això basta amb una sala d’audiovisuals comú per a tota l’escola.

Cal pensar també en l’efecte desplaçament. El temps lectiu és el que és i l’estona de mirar pantalla -en pro d’una suposada competència digital- a l’aula de música desplaça d’altres activitats més beneficioses. No vol dir que no es facin sinó que es faran menys i això anirà en detriment dels beneficis que l’educació musical pot arribar a aportar al neurodesenvolupament dels infants. Un altre tema són els experts que decideixin llegir les seves partitures en tauleta, utilitzar una aplicació d’eartrainig per a millorar les capacitats auditives, composar música a través de l’ordinador o simplement escriure partitures en un programa informàtic, per citar uns quants exemples.

La retirada dels panells digitals a infantil l’han de pagar també els infants i la classe de música? Perquè no es pot reconèixer que hi ha hagut un malbaratament de diners? Perquè no es pot admetre que ha estat un error? Perquè no ho paguen els responsables? Inversió innecessària i residus i més residus. Siguem seriosos. El que necessita el professorat de música és dignificar la seva feina amb mesures com ara poder fer grups partits (en el cas de l’educació obligatòria) i tenir certa dotació pressupostària per comprar material instrumental. No necessiten pantalles.