La (IN)sostenibilitat de la digitalització i la IA
Tariq Baig Vila. Sociòleg, professor de secundària i FP, activista ecosocial, membre d’Aixeca el cap.
Publicat originalment a:
EDUCACIÓ CRÍTICA
Butlletí del Seminari Ítaca d’Educació Crítica (SIEC) – número 15. Setembre del 2025
Baixa’l:
La (IN)sostenibilitat de la digitalització i la IA
Tariq Baig Vila. Sociòleg, professor de secundària i FP, activista ecosocial, membre d’Aixeca el cap.
Que l’emergència ecològica és avui dia el problema més gran a què hem hagut d’enfrontar-nos com a humanitat, ja no és discutible.
Tot i així, solem caure en l’error de pensar que només es tracta d’un problema climàtic, quan en
realitat estem davant d’una emergència ecosocial, civilitzatòria, a nivell global (biodiversitat, energia i materials, desigualtats, recursos tan bàsics com l’aigua…).
I és que, des del 1972, quan es va publicar l’informe Meadows, estem reproduint, fins i tot
empitjorant el pitjor escenari modelat per “World3”, l’Escenari 1 o “Business as Usual” amb
una petjada ecològica que segons Global Footprint Network duplica allò que seria
sostenible (resultat, en gran mesura, de les dinàmiques extractivistes i neocolonials del Nord
Global).
Davant d’aquest panorama, les institucions continuen obstinades en que la solució són uns
ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) insuficients, no vinculants, i que segueixen
pretenent creixement econòmic (i per tant metabòlic), quelcom que ja han posat en dubte
fins i tot organismes internacionals de referència com l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) o el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) correlacionant directament
creixement econòmic, ús d’energia i materials i emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEI).
Uns ODS que, a través de Fons Next Generation (no oblidem que són a crèdit en un món amb un
deute del 300% del PIB global), entre d’altres, prometen la desmaterialització de l’economia. És
a dir, creixement econòmic sense impacte ecològic. Fet que, fins ara, no ha estat possible
complir excepte en exercicis comptables enganyosos que ometen deliberadament les
externalitats associades. I és que el principal motor d’aquesta suposada desmaterialització és
una digitalització que hauria de crear riquesa a partir d’alguna essència intangible,
suposadament etèria com seria “El Núvol”.
Aquest “núvol”, però, impacta ecològicament gairebé en paral·lel al seu creixement.
Obsolescència programada dels dispositius, quantitats ingents d’energia utilitzada, ús
desmesurat d’aigua… Tot plegat sota un vel d’opacitat per part de les multinacionals de les
TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació).
I és que, fent una aproximació, les TIC serien el 5è i 6è país en ús d’electricitat i en emissions de GEH. Un centre de dades mitjà utilitzaria l’aigua (per a refrigeració) de 40.000 llars i, per exemple, en el cas dels centres projectats per a Aragó, l’equivalent en electricitat a què utilitzen totes les llars de la comunitat autònoma (cal tenir en compte que quan parlem de transició energètica només estem parlant del 20% al 30% de l’energia total emprada per al metabolisme civilitzatori global y que només una petita part de la resta és susceptible de ser electrificada).
D’altra banda, la producció d’un sol smartphone necessita l’equivalent en energia a 200 cicles de rentadora (extracció i refinat de materials, fabricació de components, assemblatge i
transport) i segons la pròpia UNCTAD (Conferència de les Nacions Unides sobre el
Comerç i Desenvolupament) té unes taxes de retorn material de 1.200:1 y consumeix entre
12.000 i 80.000 litres d’aigua.
Dit d’una altra manera, per cada gram de material crític que acaba a la butxaca (com el cobalt de la bateria o l’or dels circuits) la indústria genera 1.200 grams de deixalles, devorant aqüífers complets i deixant a les comunitats locals sense aigua potable. Uns materials estratègics que en un 90% mai és recuperen, perduts en cementiris electrònics del Sud Global on hi ha comunitats senceres que viuen dins dels abocadors cremant plàstics i utilitzant àcids per rescatar engrunes de coure i altres metalls a “preus de fam”.
Una borratxera extractivista que després de la irrupció de la IA no farà més que agreujar-se: el
Banc Mundial preveu que la demanda d’aquests materials podria augmentar un 500% d’aquí al
2050 i la IEA que el metabolisme (electricitat, aigua…) dels Big Data Centers es duplicarà per
al 2026 i possiblement es tripliqui de cara a 2030.
I és que la IA requereix una enorme capacitat computacional per al seu entrenament, el que
incrementa considerablement el consum de recursos amb clústers de centres de dades més
potent i especialitzats.
Sabem que estem relliscant ja pels pendents descendents de les Corbes de Hubbert pel que fa
a recursos (recursos cada vegada més escassos) i sabem que hem de reduir el nostre
metabolisme, ja que fonts i embornals estan col·lapsant.
Tot i així, seguim amb el dogma del creixentisme capitalista i amb les seves narratives de salvació a través d’un marcat tecno-optimisme com a acte de fe que escapa a tota anàlisi racional i ètic.
Se’ns promet el creixement verd, la desmaterialització (intangibles) i el
desacoblament de l’economia a través de l’eficiència tecnològica. Però, encara que això fos
possible, tot excedent resultant d’aquesta eficiència no es pot mantenir inactiu ja que la
lògica del creixement continu exigeix dinamisme permanent (Paradoxa de Jevons). I és que, dins
del marc del capitalisme, ni l’ “oikonomía” ni per tant la “tekhnología” resultant són neutres.
Per tant, la digitalització no és cap solució ni camí desitjable. Només és una fugida cap endavant més d’un sistema agonitzant. Un “monopoli radical” (Iván Illich) del qual no ens podem
desprendre, indispensable fins i tot per als qui no el desitgen, sense alternativa autònoma i/o
condició de participació social, però que, per llei natural, potser no és tan cert que “ha vingut per quedar-se”.
Segons Jason W. Moore, el capitalisme (amb les seves extensions tecnològiques i digitals) és
actualment zombi. Les seves fonts de vitalitat, “els quatre barats”, han desaparegut o s’han
devaluat (explotació del treball, energia, matèries primeres i alimentació), però el cos continua viu. És mort, però és mortífer. Existeix per alimentar- se del cervell dels vius mentre gesta una nova civilització.
Estem a punt de superar el llindar de seguretat de +1,5°C per sobre dels nivells preindustrials
que marquen les mateixes Nacions Unides, acabem de superar el setè límit planetari de nou
(acidificació dels oceans) segons el Centre de Resiliència d’Estocolm, estem esquilmant els
recursos amb una empremta ecològica de 2,7 segons Global Footprint Network amb les desigualtats més ferotges de la història segons informes d’OXFAM.
Així que, a grans trets, només hi ha temps per prendre dues sortides cap a aquesta nova civilització: o decréixer voluntària i equitativament o un ecofeixisme en què sobra gent i en què les “zones de sacrifici” perquè el colonialisme extractivista no s’aturi i segueixi “acumulant per despossessió” (David Harvey) ja estan penetrant al que considerem les “nostres zones de seguretat”. En aquest escenari, sens dubte, la digitalització (amb el creixement exponencial de la IA) formen part de la segona.