Volem convertir les aules en xarxes socials?: Una reflexió sobre l’anunci de l’entrada de les IA a les aules
En un món on la tecnologia avança a passos agegantats, l’educació dels nostres fills s’enfronta a canvis sense precedents. La intel·ligència artificial (IA) es vol introduir a les aules amb la promesa d’innovar i personalitzar l’aprenentatge, però és fonamental aturar-se un moment i reflexionar sobre les implicacions d’aquesta dependència tecnològica. Com a pares, mares i educadors, el nostre objectiu final és assegurar que els nens no només adquireixin coneixements, sinó que creixin com persones mentalment sanes amb les habilitats emocionals, socials i crítiques necessàries per navegar en la societat. Aquest repte ens convida a recórrer un camí de reflexió per entendre profundament l’impacte de la IA en l’educació.
“El film està destinat a revolucionar el nostre sistema educatiu i que en uns pocs anys, substituirà en gran mesura, si no del tot, l’ús dels llibres de text.” — Thomas Edison 1922.
La cita d’Edison ens recorda la fascinació que tenim per transformar l’educació amb l’última novetat tecnològica. Històricament, hem viscut cicles repetits d’entusiasme i desencís davant de cada nova eina tecnològica que prometia revolucionar l’aprenentatge. La ràdio en la dècada dels 30 i la televisió als anys 50 es van veure com una finestra per portar el coneixement dels experts a cada racó del món. Els ordinadors dels anys 80 i els videodiscs dels 90 també es van vendre com a claus per a una nova era educativa, més personalitzada, on la interacció i el raonament lògic serien exponencialment millorats. No obstant això, aquestes revolucions promeses rarament han complert amb les expectatives, deixant-nos amb eines útils, sí, però lluny de ser la revolució que se’ns havia assegurat.
L’interès renovat en transformar l’educació a través de la intel·ligència artificial sorgeix d’una combinació de factors únics a la nostra època. A diferència de tecnologies anteriors, la IA ofereix la capacitat de personalitzar l’aprenentatge a un nivell mai abans vist, ajustant-se a les necessitats, estils i ritmes individuals d’aprenentatge de cada estudiant. I la Generalitat veu en aquesta personalització una oportunitat per abordar desafiaments com les diferències en el rendiment acadèmic i per proporcionar un suport més específic a aquells que ho necessiten.
Tanmateix, aquest optimisme ve acompanyat d’una necessitat crítica de reflexió.
A mesura que ens endinsem en la reflexió sobre la implementació de la intel·ligència artificial a l’educació, emergeixen dues consideracions fonamentals. D’una banda, és crucial ponderar l’impacte directe que una IA pot tenir en el desenvolupament educatiu i personal dels nens. ¿Com influirà aquesta tecnologia en el seu camí cap a convertir-se en adults equilibrats, crítics i emocionalment competents? D’altra banda, el mitjà a través del qual aquests avanços tecnològics són entregats són les pantalles. ¿Com se superaran els desavantatges importants que s’han vist que tenen en l’entorn educatiu?
Per poder reflexionar sobre la primera pregunta, l’impacte de les IA en el futur dels nens, primer necessitem entendre com funcionen les IA i les seves limitacions.
Les IA processen enormes quantitats de dades per extreure patrons i calcular decisions, però aquesta capacitat no s’equipara a la comprensió humana ni a l’empatia. No estem parlant de sistemes infal·libles, sinó de programes creats i entrenats per persones fal·libles, basats en dades preseleccionades, que poden contenir biaixos, tot influenciant les decisions prenen. Exemples coneguts d’aquests biaixos inclouen sistemes de reconeixement facial que tenen dificultats per identificar de manera equitativa persones de diferents ètnies, decisions judicials automatitzades que poden perpetuar prejudicis històrics, o fins i tot, algoritmes de selecció de personal que poden excloure candidats basant-se en criteris qüestionables.
Però no oblidem la preocupació creixent sobre els efectes potencialment nocius de la intel·ligència artificial, especialment quan es consideren els precedents en les xarxes socials. Aquests sistemes han demostrat no només fragmentar comunitats i intensificar conflictes, sinó també agreujar problemes de salut mental com l’ansietat, la depressió, i l’addicció, minant l’autoestima dels usuaris. En l’entorn educatiu, l’aplicació d’aquesta mateixa IA pot conduir a dinàmiques similars, creant “cercles virtuosos” per a alguns estudiants mentre relega altres a “cercles viciosos” basats en judicis automatitzats. Aquesta dicotomia planteja un dilema seriós: ¿volem que les IA, amb el seu historial de polaritzar i perjudicar el benestar emocional, guiïn el desenvolupament dels nostres fills?
I ara entrem al segon punt, el mitjà vehicular de les IA: les pantalles. Tal com “Aixeca el cap” ha posat sobre la taula, els dispositius digitals han provat ser contraproduents en l’ensenyament. Els estudis indiquen que la lectura en pantalla endarrereix la comprensió lectora fins a l’equivalent de dos cursos, mentre que escriure a mà fomenta una millor retenció i processament cognitiu. I malgrat que la tecnologia incrementa la motivació dels estudiants, contraintuïtivament els estudis indiquen que el mitjà tradicional, “menys motivador”, ofereix els millors resultats. L’experiència de Suècia, on l’ús de pantalles va ser revertit després d’observar una baixada en els rendiments educatius, ens serveix com a advertència per no precipitar-nos cap a la digitalització sense una avaluació rigorosa dels seus efectes.
Llavors, com concloem la nostra reflexió? Si bé sembla que la tendència és que cada cop que sorgeix una nova oportunitat educativa aquesta no funciona com era d’esperar, això no ha sigut sempre cert. Sí que va haver-hi un fet que va revolucionar l’ensenyança: la impremta, inventada per Johannes Gutenberg en 1440. Un sol invent va transformar completament la societat. És quasi innegable què les IA revolucionaran l’ensenyança, però potser encara necessita madurar. Podríem sentir la temptació d’accelerar aquest procés usant els nens de fonts de dades, ¿però quant trigaria i quin mal faria? Sigui com sigui, la prudència dicta que fins que no tinguem proves i estratègies d’ús amb resultats, millor serà deixar d’experimentar amb el futur dels nostres nens i els hi donem un dels mitjans més avançats i revolucionaris d’ensenyança que ha creat la humanitat: el llibre de text.
Dr. David Ródenas